Història
Ajuntament de Campdevànol
Municipi > Història
Els nostres orígens com a vila es remunten a temps pretèrits!
Campdevànol: Pioners de la indústria dels clavetaires!
Els nostres orígens com a vila es remunten a temps pretèrits!
Campdevànol: Pioners de la indústria dels clavetaires!
Les poques troballes arqueològiques impedeixen determinar amb exactitud la quantitat d’humans que podien haver viscut durant la prehistòria a la població de Campdevànol, ni quina forma de vida tenien. Però entre l’any 1920 i el 1925 es van trobar unes restes a uns 2 km de l’antiga parròquia de Sant Llorenç de Campdevànol (pujant per la carretera de Gombrèn), vora el riu Merdàs, que indiquen que allà hi hauria pogut haver un poblat neolític. La gent d’aquest poblat, segurament, va viure a l’aire lliure en aquesta zona, i era nòmada i ramadera. De les restes trobades es va desprendre que aquests humans feien ceràmica, destrals de pedra polida i punxons d’os i que, fins i tot, havien fet servir el coure.
L’any 1978 es va iniciar un segon descobriment arqueològic, encapçalat per Eudald Carbonell i Roura, amb el seu equip “Grober Xaialsa”, al costat de l’actual zona esportiva de Campdevànol, al pla situat entre la falda de Palou i el coll de Malla. D’aquestes troballes s’ha pogut deduir que fa uns 9.000 anys, aproximadament, una tribu va decidir passar l’estiu en aquella zona de la població. Es tractava d’un grup humà amb un baix nivell tècnic pel que fa a les eines i utensilis, però amb un nivell acurat quant a la construcció de l’habitatge, ja que dins s’hi van poder diferenciar algunes divisions o cambres. Segons diu Carbonell al seu llibre La prehistòria al Ripollès, aquestes restes podien ser pròpies del Paleolític Superior, ja que es van trobar restes de sílex (pedra tallada emprada per a fer armes o eines) i més concretament, del Paleolític Superior Antic o Musterià, segons indica la forta presència de còdols tallats i asclats.
La primera vegada que s’esmenta Campodavandali en un text va ser en l’acta de consagració de l’església de Sant Pere de Ripoll l’any 890. En aquesta acta es feia esment del fet que una de les dotacions per a la consagració de Sant Pere era l’alou de Campodavandali, donat pels consorts Guifré i Guineguilda. No obstant això, d’aquest text no es desprèn si aquest alou era una masia, un poblet o un molí. Es creu, però, que al voltant d’aquest emplaçament es va anar formant un nucli de població suficientment nombrós com per obligar la construcció d’una església, la coneguda avui encara com ” la Vella “, a principis del segle XI. Segons el llibre de Salvador Bardulet i Joan Bardulet Sant Pere d’Aüira en el marc de Campdevànol, podria ser que al voltant del nom Campodavandali s’anessin aglutinant dos nuclis de població diferents: el que s’edifica al voltant de “la Vella”, i el que s’edifica al voltant de l’església de Sant Llorenç de Campdevànol. Aquesta última consta ja en funcions de parròquia des de 1.075, i predomina sobre la de Sant Cristòfol fins als acabaments del segle XVIII. El nom de la població també figura en un document de l’any 987, escrit per un assessor jurídic del comte Oliba, on es redacta un judici del comte sobre Montgrony i a favor de Sant Joan de les Abadesses.
Cap al segle XIII es van estructurar definitivament les vegueries catalanes, és a dir, les divisions o jurisdiccions a càrrec del veguer, que era l’autoritat delegada de la corona o d’una baronia en una demarcació concreta, amb jurisdicció governativa, judicial i administrativa. El Ripollès comptà amb dues vegueries: la de Ripoll i Ripollès, i la de Camprodon. També hi hagué sotsvegueries, com la de la Ral i la de Ribes de Freser. Campdevànol va formar part de la vegueria de Ripoll, que fou estructurada l’any 1325, però el càrrec de veguer era gairebé exercit pel veguer de Vic i Osona i, per això, en el cens de la població de l’any 1329, ordenat pel rei Pere III, la vegueria de Ripoll s’incloïa en la d’Osona. L’any 1718, en aplicar-se el Decret de Nova Planta, la vegueria quedà abolida. No obstant això, a efectes pràctics, l’any 1814 encara funcionava, segons consta en un document del mateix any, on se cita com a notari de la cúria d’aquesta vegueria el notari de Ripoll, Josep Anton Ylla, i també s’hi citen alguns barris que més tard formarien part de Campdevànol, com Sant Martí d’Armàncies o Sant Pere d’Aüira, entre altres.
La població de Campdevànol era majorment agrícola fins al moment en què arriba la industrialització. Una de les primeres indústries que va arribar a Campdevànol i va convertir aquest poble en un dels pioners d’aquesta indústria va ser la dels clavetaires, fins al punt que en l’actualitat encara existeix un carrer a la població que du aquest nom. A Campdevànol aquest gremi va començar a gaudir de més importància durant els segles XVII i XVIII, i va perdurar al poble fins a finals del segle XIX. Per aquella època s’havien realitzat tot tipus de claus: tatxes de creu, tatxes de bomba, marranxons, puntes de baldufa, tornets, claus de porta… amb el ferro (vergelina) obtingut per les fargues, que transformaven la mena (la pedra de ferro). Relacionada amb el ferro, doncs, va aparèixer una de les indústries de més importància per a la nostra població, que avui dia encara perdura: la farga. La primera farga va instal·lar-se a Campdevànol el 17 de febrer de 1634, però se’n van instal·lar altres, com a la Colònia Molinou. Això no obstant, amb el pas del temps, les fargues es van anar fusionant i en va quedar només una. Fins al 1875, la farga va ser pròpiament això, una farga, que produïa ferro a partir de la mena, el carbó i l’aigua (d’aquí ve el seu emplaçament, al costat dels rius). Però a partir d’aquest any, la coneguda ja com La Farga Casanova, es va dedicar també a fer eines agrícoles i per a la construcció.
Cap al final del segle XIX van aparèixer altres indústries a la nostra població relacionades amb el guix, el ciment i el carbur. D’aquesta manera els forns de les colònies Molinou i de l’Herand van funcionar per a produir ciment. Sortint del poble, ja a principis del segle XX i al costat del riu Merdàs, van aparèixer fàbriques de guix amb quatre explotacions com la de Carbonell, Ramon Padrós, Hermenegild Martí i Super Gyps Isart. L’any 1895 es va construir la fàbrica de carbur, prop del riu Freser, arran del pont de la Cabreta.
Els filats i teixits també han tingut el seu protagonisme a la nostra població. D’aquesta manera, la primera referència a una fàbrica de teixits data del 1804, quan s’instal·la al carrer de la Indústria l’empresa Puig, Pisserra i Cia, que en serà titular fins al 1911, quan passarà a denominar-se “Calaiola” i més tard Ca Laiola. El 1847 també consta l’empresa Cayetano Piquer. Entre finals del segle XIX i principis del XX, van aparèixer a la població diverses empreses relacionades també amb el tèxtil, com Cal Ribalaigua i El Martinet, que es trobaven a l’interior de la població, i Molinou, Pernau i l’Herand, que es trobaven als afores, en direcció a Ribes de Freser.
El que podem deduir de totes aquestes indústries és que totes o gairebé totes se situaven al costat d’algun riu que passa vora o per l’interior de la població, és a dir, que el seu funcionament depenia de l’energia hidràulica. Aquesta mateixa energia també va ser aprofitada pels diversos molins fariners que hi va haver a la població.
A partir de 1939, la Farga també va incrementar la producció de peces forjades destinades a la indústria de l’automòbil i la mecànica en general. En relació amb el ram de la metal·lúrgia, l’any 1965 va aparèixer l’empresa Taga, SA, situada al darrere de l’actual estació de tren i al costat de la carretera de Gombrèn. Aquesta empresa mecanitzava les peces realitzades a la Farga Casanova, amb la qual estava lligada comercialment. En l’actualitat aquestes dues empreses formen part de Comforsa.
Com a curiositats destaca el fet que la fàbrica de l’Herand, que va iniciar-se com a fàbrica de ciment, va convertir-se, primer, en filatura, i en fàbrica de paper, l’any 1916.
La crisi industrial però, també va ser present en la població i entre 1957 i 1978, i moltes empreses de la població van haver d’anar tancant. D’aquesta manera, l’any 1957 va tancar Ca Laiola, l’any 1959 va tancar la fàbrica de ciment de l’Herand, el 1964 va desaparèixer Cal Ribalaigua; el 1968, la fàbrica de Carburs Freser; el 1975, la fàbrica de filats de Molinou; el 1976, els filats de Pernau, i el 1978, la fàbrica de teixits El Martinet.
Avui dia, però, encara resten algunes d’aquestes empreses, com la Farga Casanova o el Taga -actualment Comforsa- que ens fan mirar al passat i recordar que el nostre poble va viure la industrialització amb molta intensitat.